No m'oblidaré mai de la meva experiència d'un carrer de direcciò única.
Era molt joveneta el dia que vaig agafar la bicicleta per donar una volta per la meva comarca. El camí em va portar a un poble bastant gran i desconegut per a mi.
Tenia curiositat i hi vaig entrar. Els carrers eren bonics, amb botiques i molta gent caminant.
Anava poc a poc per guadir de l'ambient.
Però, de cop i volta, tothom em cridava, el clàxon fort d'un cotxe, que per poc em tira a terra.
Molt espantada vaig saltar de la bici i vaig posar-me a la vorera.
Aleshores un home molt amable em va explicar això de la contradirecció o--direcció única.
Jo no en sabia res, d'aquestes coses perquè jo vivia en una aldea que es deia ''vuit cases'', i tots es trobaven a l'únic carrer que tenia la meva aldea.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Molt original. Anims continua Rafela
Hola Corry, quatre paraules m'han vingut al cap després de parlar d'aquesta narració.
Moltes felicitats Corry per tot el què fas. Moltes gràcies i endavant!!!
Una porta tancada,
mil finestres obertes.
Llum en l'horitzó;
tenebra, feblesa.
Força en el sentir,
mirada ben desperta.
Avui serà l'ahir
i demà la descoberta.
Thais
Publica un comentari a l'entrada